El “Tribu Consti”
Amb aquest nom ridícul ens referíem sovint durant la carrera al Tribunal Constitucional. Era una manera de treure-li solemnitat al tema, i que fes menys por. Es feia amb moltes altres coses, especialment els noms de les assignatures més feixugues, com per exemple el Dret financer i tributari, al qual anomenàvem “finstri”.
Ahir, el conseller d’Interior, Joan Saura, deia que el Tribunal Constitucional hauria de dimitir en bloc per que està desllegitimat per a emetre sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un gran descobriment: com no se li havia acudit a ningú abans fer una proposta com aquesta? Per que el que està clar és que la ciutadania ha deixat de creure des de fa molts mesos en l’òrgan jurisdiccional que garanteix l’aplicació de la Constitució Espanyola, que, per si algú no ho sap, és text normatiu que expressa la sobirania popular i que condiciona qualsevol altra norma jurídica dictada a l’estat espanyol. Però la ciutadania a deixat de creure, ja no en uns magistrats concrets, sinó en la pròpia institució que ens hauria de fer sentir més emparats.
Tot això ha esta obra dels partits polítics, ajudats i encoratjats per la premsa, que van iniciar a finals de 2006 tot un joc de conjectures sobre quins magistrats eren progressistes i quins conservadors i sobre les conseqüències que això podria tenir en la sentència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest joc virtual va arribar a l’extrem d’influir directament en la composició del Tribunal, mitjançant recusacions i altres estratègies, demostrant altre cop una gran irresponsabilitat i ignorància per part dels qui hi van jugar. Posar en dubte davant la ciutadania la imparcialitat i la subjecció al dret de jutges i magistrats ens porta a un carreró sense sortida: o creiem en la seva professionalitat o desmantellem el poder judicial.
Les paraules del conseller Saura no poden ser interpretades d’altra manera que com un nou episodi d’aquest joc en un moment en què sembla que la majoria és de dretes, i per dos magistrats de diferència, de forma que no n’hi ha prou en recusar-ne un: s’ha de fer ròssec i començar de nou. Però, com ho farem per que no hi hagi majoria d’uns o altres, si el nombre és imparell? I, si el féssim parell, com desfaríem el desempat? Encara ens tocaria estar vuit o deu anys més esperant la sentència i potser seria pitjor el remei que la malaltia. En teoria, el nomenament dels membres de la judicatura, i més encara els de les més altres instàncies, hauria d’obeir justament al seu perfil neutre, però el simplisme dels líders d’opinió ens volen fer pensar que en aquest món o ets de dretes o ets d’esquerres (així ho abonen tots els gràfics que es veuen a la premsa, amb cadiretes o homenets blaus i vermells, com si fossin els “marcianitos”, bons o dolents depèn amb quins vagis).
I arribats al cap del carrer, la conclusió és clara: el Tribu Consti fa riure es digui com es digui.
El dret de pataleta