Cal abolir l’impost de successions?
Ja fa mesos que se sent la remor de fons, tot i que aquest cap de setmana la inserció de publicitat de l’Associació per a la Reforma de l’Impost de Successions als busos de diverses ciutats ha posat encara més llenya al foc. Davant la fressa actual, és hora de trencar algunes llances en contra de tanta demagògia d’aquesta dreta reaccionària, per que no hem d’oblidar mai que la raó de ser dels impostos és dotar de recursos a les administracions públiques per que puguin donar serveis a la ciutadania, i que és precisament la ciutadania menys afavorida la que hi té més a guanyar.
L’impost de successions i donacions (ISD) és un impost que grava l’adquisició d’un patrimoni de forma lucrativa o gratuïta -adjectius sinònims en dret- tant entre vius com per causa de mort, tot i que és aquest segon cas el que ara crema. Igual que els de la renda, de societats i del patrimoni, és un tracta d’impost directe, la determinació de la quota del qual es fa mitjançant una liquidació en què es tenen en compte tant les circumstàncies del fet imposable (tipologia i valor dels béns que rep el contribuent) com les personals del propi contribuent (edat, patrimoni, sexe, discapacitat física, parentiu amb el causant, etc.). Això el diferencia dels impostos indirectes (IVA, Benzina, Tabac, etc.), que només tenen en compte les característiques del fet imposable -l’adquisició d’un bé o servei, si es tracta d’un bé o servei de primera necessitat o no i el seu cost-.
És fàcil entendre que els impostos directes, com l’ISD, tenen efectes redistributius de la riquesa, quelcom que no tenen els indirectes, i, per tant, és totalment necessari que existeixin de forma significativa. En conseqüència, tota reforma sobre els impostos directes ha d’anar dirigida a graduar la seva proporcionalitat i a adaptar-los -si s’escau- a les noves necessitats socials, i no pas a la seva abolició. En aquesta només hi estaran clarament a favor les classes més benestants, excepte quan aprofiten la manca d’assessorament de les classes menys benestants per posar-les al seu favor.
Els abolicionistes tenen ara mateix dos tipus d’arguments a favor de la desaparició de l’ISD. El primer és que es tracta d’un impost que altres comunitats autònomes no tenen i això crea desigualtats entre el diferents territoris de l’Estat; el segon és tota una casuística de situacions aparentment injustes. Pel que fa al primer argument, em sembla paradoxal que un país que reivindica constantment la seva diferència respecte de la resta de l’Estat del qual forma part, i que té lluita per aconseguir un marc autonòmic i fiscal diferenciat del de la resta de territoris, reivindiqui en aquesta quëstió concret la igualtat. I penso ara especialment en CiU, partit representatiu dels interessos dels rics, incansable impulsor de l’abolició de l’ISD, d’una banda tant nacionalista i de l’altra tan mimetista. En efecte, a la resta del territori espanyol -a la major part- no es recapta l’ISD, però, si nosaltres convertim aquesta realitat en argument per deixar també de recaptar-lo a Catalunya, per què no proposem també un únic model d’estatut d’autonomia per a totes les comunitats o, fins i tot, per què no deixem la nostra llengua de banda i comencem a parlar en castellà?
D’altra banda, les tristíssimes històries de persones que han hagut de pagar grans quantitats en concepte d’ISD no deixen de ser casos que no són necessàriament representatius d’una realitat candent. Entre altres coses per que només una petita part de la ciutadania és alguna vegada nomenada hereva d’uns béns. I aquí està la clau de la qüestió: no totes les persones han nascut en situació de jeure i esperar a heretar un patrimoni, sense haver fet res per a guanyar-lo. Per posar només un exemple, a la senyora que es va posar en contacte amb el programa de TV3 Els matins d’estiu del dia 23 de juliol per lamentar-se que havia heretat quatre milions d’euros del seu marit i n’havia hagut de pagar un i mig d’ISD, li diria que la immensa majoria de la ciutadania estariem encantats de rebre aquesta herència fins i tot pagant 3 milions d’ISD; simplement per que mai a la vida veurem, per molt que treballem, un milió d’euros al nostre compte corrent.
Altra cosa és que cal una reforma per evitar justament que disfuncions en l’aplicació de l’impost generin un rebuig social generalitzat vers l’ISD. Per a mi, els majors reptes de la reforma de la Llei de l’ISD es plantegen a causa de l’anormalitat del valor dels immobles a causa de la seva concepció com a valors d’inversió, que fa que sigui molt complexa la liquidació de patrimonis quan això és necessari per fer front a la quota de l’impost. A aquesta deformació s’afegeix al fet que en els darrers quaranta o cinquanta anys s’ha esperonat a totes les famílies a adquirir el seu immoble en propietat, i es dóna la situació que els béns immobles dels pares, en el moment d’heretar-los, es converteixen en càrregues per a uns fills absolutament descapitalitzats en l’afany d’adquirir el seu propi. Així, els patrimonis familiars de les classes populars no creixen de forma proporcional a l’esforç continuat de generacions i generacions, però aquest fenòmen té unes causes i unes conseqüències que van molt més enllà de l’ISD.
En definitiva, és important no perdre de vista que eliminar l’ISD significa augmentar les diferencies entre els que vénen de casa bona i els que no. Per tant, tot i que és veritat que cal revisar-lo i introduïr-hi totes les reformes que calgui, des d’un punt de vista de justicia social no podem demanar-ne l’abolició.
El dret de pataleta
Podríem dir que estic d’acord amb tu. La veritat és que la Tresoreria de la Generalitat amb la que es paguen bona part dels nostres serveis està en hores baixes i un dels motius és la reducció de la recaptació d’alguns impostos com el de Transmissions Patrimonials (baixen les vendes de pisos, baixa la recaptació)… no em vull imaginar què passaria si desapareixessin els impostos, el que ens estalviaríem amb això ens ho hauríem de gastar multiplicat per tres contractant pòlisses d’assegurances i escoles privades, entre d’altres.
Tot i així, penso que la gent es queixa perquè els rics sempre troben la forma de lliurar-se de pagar, i alguns o tan rics però molt llestos també, i al final sempre acaben pagant els mateixos i això tampoc no és just. Per tant, si que és cert que cal una revisió i molt més control del que hi ha ara.
Per cert, el bloc “Every person in New York” el trobo genial. Felicitats per la troballa!