El dret de pataleta

El RACC reclama al govern que millori les infraestructures per reduir l’accidentalitat. M’aburreixen les notícies cícliques com aquesta, o, millor dit, m’aburreix i m’indigna la publicació cíclica d’interessos corporatius en forma de notícia. Però, què farien les entitats com el RACC, sinó? És la seva feina: aixecar la veu cada x temps i recordar que cal adreçar les carreteres, fer-les més amples i més ràpides o, dit amb eufemismes, més segures.

I, a part de tot, en què quedem, RACC? T’interessa la seguretat o t’interessen els cotxes? Mobilitat amb vehicle privat i mobilitat segura són termes oposats. Per tant, si de veritat t’interessa la seguretat de les persones, no s’entén que facis campanya contra el tranvia de la Diagonal. I menys encara contra els 80 km/h. No s’entén.

Hernan :: gen.26.2010 :: General :: No Comments »

Llegeixo amb tristesa i indignació la notícia del diari gratuït Bon Dia segons la qual l’Ajuntament de Vallfogona de Balaguer (la Noguera) ha “recuperat” la Bassa Roja. El diari comenta que la Bassa Roja torna a ser plena d’aigua, tot i aclarir que no es troba situada en el mateix lloc on havia estat aquesta zona humida antuvi dessecada i que la seva funció principal serà el reg de la gespa del Camp de futbol del poble. L’Ajuntament de Vallfogona es penja, així, una medalla verda que no li correspon, i ens vol vendre com a actuació de millora del medi ambient la construcció d’una bassa de reg. El diari continua explicant que la recuperació de la bassa ha estat un dels objectius de l’alcalde de Vallfogona, Salvador Farré, i compara aquest projecte, salvant –això si- les diferències, amb el de l’Estany d’Ivars i Vilasana. L’esperpent no pot ser més perfecte.

Val a dir que aquest gener s’ha dissolt l’única entitat naturalista del poble, principalment per manca de suport de l’Ajuntament. L’entitat, que justament s’anomenava La Bassa Roja, ha lluitat durant quinze anys sense el més mínim recolzament de l’Ajuntament per aconseguir millores ambientals per al municipi, entre elles la recuperació d’un bosc de ribera de deu hectàrees inclòs al Pla d’Espais d’interès Natural i a la xarxa Natura 2000. Això si, el projecte de la bassa de rec ve acompanyat del d’un parc urbà absolutament inútil en un poble que gaudeix d’un extens entorn rural; Vallfogona de Balaguer és un municipi de 27 quilòmetres quadrats, amb una població de 1.500 habitants repartits en dos nuclis de població i diversos masos. Un nou exemple d’actuació urbanística de ”retalla i enganxa”. Una nova pífia d’aquests temps en què els polítics encara no han après a escoltar la ciutadania.

(aquest article ha estat publicat a l‘Ecodiari)

Hernan :: gen.22.2010 :: General :: No Comments »

Aquesta coneguda cançoneta dels 80 seria ideal per a l’audio d’aquest post, si es tractés d’un gag de Polònia. Va de maquillatge, el tema: el maquillatge té la virtud d’embellir tot allò sobre el qual s’aplica, pèro també el defecte de ser efímer. Això ho han pogut comprovar aquests dies els responsables de la gestió de l’incendi de l’estiu passat al massís dels Ports.

Recordo perfectament haver vist al telenoticies, tot dinant a casa dels meus sogres, la imatge de l’arbre sobre el qual havia caigut el llamp incendiari. Recordo haver pensat, i comentat, que semblava inversemblant que en tan pocs dies, en un terreny tan bast i inaccessible -com deien les pròpies notícies-, s’hagués pogut trobar l’origen de l’incendi amb tanta precissió i que, a més, aquest origen fos en un punt de fàcil accés per a les càmeres de TV3. No en sé gaire, d’incendis, però tinc la sospita que les coses no van així. I encara més sospitós era tot el bombo mediàtic, compareixences al Parlament incloses, que es feia per destacar la professionalitat dels bombers -tema que, per cert, ningú no ha discutit mai. Se sentia de lluny el tuf de sucarrim, no només dels pins del port,… . Ben segur que alguna cosa es coïa i calia tapar, o potser es volia sortir al pas de qualsevol crítica, escaldat com estava el Departament d’Interior per la campanya anti-mossos de la primavera anterior.

Ara es destapa que la causa va ser molt probablement intencionada, i que això és el que defensava la població local per que la versió oficial no concordava en temps ni espai amb la realitat. Tots els indicis apunten a què aquesta informació no és nova, i que s’ha tapat per motius que encara desconeixem i que no coneixerem mai. El resultat és de molta indignació a la gent d’Arnes per no haver estat escoltada quan hagués calgut, com sempre passa, i de descrèdit per al Govern de la Generalitat, de qui, com manifesta l’alcalde d’Arnes, ja no podem creure ni una paraula per molt que s’hi esforci.

Hernan :: gen.12.2010 :: General :: No Comments »

L’any 2010 comença amb una petita notícia trista sobre la dissolució d’una petitíssima entitat de custòdia d’un minúscul poblet de la Noguera. Parlo de la Bassa Roja. Els darrers anys aquesta entitat ha anat notant les inclemències de la societat actual fins al punt de quedar-se sense esma per continuar.

Al voltant de l’any 1994, un grup de veïns de Vallfogona de Balaguer, motivats per la degradació progressiva dels sots de Vallfogona, van formar aquesta entitat amb objectiu de sensibilitzar de la importància de mantenir en bon estat els espais naturals. La Bassa Roja, Amics de la Natura, va començar a treballar organitzant activitats lúdiques adreçades a nens i joves i a les seves famílies, va promoure setmanes culturals, actuacions teatrals al carrer i activitats de neteja dels sots. Però ben aviat es va fer necessari emprendre una actitud més reivindicativa per fer front a la compra de part dels sots per una empresa d’extracció d’àrids.

Des de temps immemorials, bona part dels vallfogonins es reparteixen les escasses 10 hectàrees dels sots en petites parcel·les que havien servit per a fer-hi hort i per a l’esbarjo familiar, però que havien anat perdent el seu interès justament a causa de l’empitjorament de la qualitat ambiental de l’espai, i també dels canvis en la manera de passar el temps lliure. La custòdia del territori va ser llavors una eina útil per a sensibilitzar part dels propietaris i aturar el procés d’adquisició de sòl amb finalitats extractives. Però aquesta efervescència inicial va anar perdent pistonada poc a poc. Les traves administratives i la manca de disposició de l’Ajuntament a l’hora de delimitar les propietats o obrir i condicionar accessos va fer molt difícil el treball de l’entitat; la impotència davant els interessos privats contraris a la preservació de l’espai va comportar l’abandó de moltes persones actives; les posicions enfrontades van acabar dividint el poble fins arribar a un joc de bons i dolents, sense possibles mediadors.

Els sots de Vallfogona són un espai de ribera de gran bellesa a la riba del riu Segre, a escassos metres a peu des del baixador de la línia de tren Lleida – La Pobla de Segur; un espai tancat, delimitat pel riu i per un desnivell sobtat que separa la zona inundable de la plana. Es troben dins l’àmbit de la xarxa Natura 2000 i a pocs quilòmetres del Sot del Fuster, espai de ribera propietat de la Fundació Territori i Paisatge. L’activitat de la Bassa Roja ha permès aturar les amenaces més imminents que hi havia sobre els sots a principis dels 90, i ha aconseguit “rescatar” la propietat de diverses parcel·les mitjançant compravendes i donacions. Aquestes propietats ara passen a l’Organització Ecologista l’Escurçó, ja que n’era copropietària fins al moment, però aquesta organització té el seu àmbit d’actuació al camp de Tarragona i no té capacitat per a garantir el seguiment dels sots de Vallfogona. Per això seria molt interessant que una tercera entitat agafés el testimoni de la Bassa Roja i reprengués els acords amb propietaris, però no s’ha aconseguit de moment el relleu entre les entitats d’àmbit local de la Noguera.

Bé, una flor no fa estiu, ni un arbre no fa bosc, però granet a granet es fa una platja sencera. La història de la Bassa Roja pot ser actualment la història de moltes de la gran quantitat d’entitats que conformen aquet teixit associatiu tan ric de què sempre lluïm els catalans. La participació de la ciutadania en entitats no lucratives és cada dia més difícil de promoure en una societat que se’ns ha tornat marcadament individualista i acomodada, i la professionalització és una resposta que en resol l’efectivitat d’acció, però no la necessitat d’implicació ciutadana inherent a la pròpia definició d’associació. Per això aquesta petita notícia trista no ha de desesperar ningú, però potser si que caldrà estar-ne al cas.

Hernan :: gen.12.2010 :: General :: 1 Comment »

El títol d’aquest apunt pot semblar una mica anti-català, però no és aquesta la seva intenció, com veureu. La cosa va de consumisme i dels complicats mecanismes que fan possible que tots i cadascú de nosaltres malgastem estúpidament els dies o hores de vacances de Nadal comprant i comprant fins completar una llista inacabable de regals o, directament, fins a fondre la targeta.

Comprar regals per Nadal és un mandat del sistema econòmic que dona continuïtat a les nostres obligacions laborals en el que se suposa que hauria de ser el nostre temps lliure. L’artifici de què es serveix el sistema per a imposar aquesta càrrega és una incomprensible constel·lació d’éssers imaginaris que representa que porten els regals (diguem-li Reis o Papa Noël). Els els catalans, però, tan pragmàtics com som -i també tan antiamericans des d’allò dels malaguanyats nois de Calella- vam fer entrar en crisi aquest senyor panxut i vestit de vermell que treballa per a la Coca Cola i ens vam començar a centrar en els Reis d’Orient.

Aquesta tendència, que dividia per dos el negoci del Nadal, va fer saltar totes les alertes als centres de decisió mundials. El propi Club de Bildelberg, en una de les seves trobadetes, entre canapè i canapè de carn de proletari, va tractar el tema. La principal por era arribar a una situació de pandèmia que s’estengués sense control ultra territori català i per això es van encarregar ràpidament estudis als millors antropòlegs de tot el món, encarats a extirpar aquest petit tumor català. El resultat  va ser la creació d’una arma subtil, una arma amable i austera, que els catalans acceptessin de bon grat i que, per tant, d’acord amb la seva idiosincràsia, havia de tenir un aspecte indubtablement nacional -per que tot el que és nostrat és bo. I, per a un major refinament, amb un fort component metafòric: el Tió, una soca -per que mira que en som, de soques!-; i també mitològic, per que com a bon cavall de Troia, era de fusta.

Un cop introduïda la criatura, el convenciment de què era genuïnament catalana va ser tal que hom va arribar àdhuc a generar records llunyans sobre el Tió. Fills de generacions i generacions d’urbanites resulta que a partir d’aquell moment coneixien el Tió de tota la vida, i a les escoles els va faltar temps per començar a dedicar-hi un dia a l’any -tot el que sigui emplenar hores sense massa esforç del professorat sempre va bé. L’efectivitat, per tant, va ser total i la corba de creixement econòmic es va recuperar en molt poc temps.

La resta ja la coneixeu: un acord comercial entre la Xina i els EUA va permetre maximitzar el negoci tot introduint el joc de l’amic invisible associat al Tió. Aquest acord va permetre, en poc temps, crear una xarxa de distribució de mercaderia cutre made in China -anomenada todo a 1 euro i más, abans todo a 100- específicament dedicada a abastir les necessitats d’aquells als qui ha caigut la creu de fer el Tió a la feina o en grups de menor afinitat.

Decididament: hem de destapar aquest talp manipulador que deforma el Nadal català. Arrenquem-li les potes amb unes tenalles per esborrar-li el posat fatxenda; fem-lo rodolar violentament per casa a cops de peu fins que perdi la barretina i comenci a parlar anglès amb deix yankee. És llavors quan ho veureu clar i el podrem llençar tranquil·lament a la brossa -orgànica, això si, cal no treure-li el mèrit de ser modern i reciclable.

Hernan :: des.31.2009 :: General :: 4 Comments »

Inspirat en aquesta pel·liculeta que vaig trobar temps enrera, he gravat un nou document per als meus fills d’aquí a cinquanta anys, quan jo ja probablement no hi sigui. Mentre el feia, me’ls imaginava fent-se un tip de riure en veure que el 2009 hi havia persones que no sabien què era un carril bici, i altres que aparcaven impunement la seva moto sobre la vorera i, sobretot, gent que anava amb cotxe privat per la ciutat!

La Diagonal amb ulls de bici (I)

La Diagonal amb ulls de bici (II)

La Diagonal amb ulls de bici (III)

La Diagonal amb ulls de bici (IV)

Hernan :: des.14.2009 :: General :: 4 Comments »

Amb la baixada de temperatures i l’encesa dels llums -petites espurnes blanques dins la fosca fredor del desembre- desperta un any més l’esperit nadalenc, i les sensacions i esperances de la infantesa es tornen a projectar vers els dies que s’apropen -el fred a la punta del nas, l’olor d’avet a la fira de Santa Llúcia, la fulgència silenciosa del dia de Nadal.

Són temps de fer plans cap a les nostres il·lusions: de trobades amb la família i amb els amics, de viatges propers o llunyans a la recerca de l’ambient que volem que ens envolti. Però també temps de sensibilitat cap als altres, i de difícil confrontació entre allò que sentim i allò que creiem tenir el deure de fer. És a propòsit d’aquest dubte que se’ns facilita tota una oferta de patrons i ritus stàndard, mancats de tota vigència però abonats pels interessos d’un sistema econòmic que durant el Nadal s’aprofita de la nostra debilitat mitjançant la publicitat més voraç, despietada i agressiva. Un bombardeig sense treva de missatges i models va fagocitant llavors la nostra necessitat de recolliment, bé per impacte directe o bé arrossegats per la caiguda d’aquells qui estimem.

Aquesta és l’entrada cap a un espiral estúpid d’insatisfacció mútuament contagiada; d’assistència displicent a àpats excessius; d’esperes en aeroports i de serveis massificats en paradisos falsament promesos; de presses i angoixes per realitzar una llista de compres obligades dins d’una multitud cega de cossos sense ànima, carregada de bosses i de roba inútil en l’ambient de calefacció-infern dels grans magatzems. Un espiral en què compta més la forma que el contingut, tot ignorant que Nadal podria ser màgic també si fos un dia de feina, o si ens trobessim obligadament lluny de casa, o si no tinguessim res de material a donar o rebre.

És així com el sentiment del Nadal queda sepultat sota els enderrocs de la il·lusió, i la fiblada del fred i la brillantor dels llums es van esmorteint i apagant fins l’any vinent, entre embolcalls innecessaris i restes inacabables de menjar.

Hernan :: des.02.2009 :: General :: 7 Comments »

Amb aquest nom ridícul ens referíem sovint durant la carrera al Tribunal Constitucional. Era una manera de treure-li solemnitat al tema, i que fes menys por. Es feia amb moltes altres coses, especialment els noms de les assignatures més feixugues, com per exemple el Dret financer i tributari, al qual anomenàvem “finstri”.

Ahir, el conseller d’Interior, Joan Saura, deia que el Tribunal Constitucional hauria de dimitir en bloc per que està desllegitimat per a emetre sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un gran descobriment: com no se li havia acudit a ningú abans fer una proposta com aquesta? Per que el que està clar és que la ciutadania ha deixat de creure des de fa molts mesos en l’òrgan jurisdiccional que garanteix l’aplicació de la Constitució Espanyola, que, per si algú no ho sap, és text normatiu que expressa la sobirania popular i que condiciona qualsevol altra norma jurídica dictada a l’estat espanyol. Però la ciutadania a deixat de creure, ja no en uns magistrats concrets, sinó en la pròpia institució que ens hauria de fer sentir més emparats.

Tot això ha esta obra dels partits polítics, ajudats i encoratjats per la premsa, que van iniciar a finals de 2006 tot un joc de conjectures sobre quins magistrats eren progressistes i quins conservadors i sobre les conseqüències que això podria tenir en la sentència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest joc virtual va arribar a l’extrem d’influir directament en la composició del Tribunal, mitjançant recusacions i altres estratègies, demostrant altre cop una gran irresponsabilitat i ignorància per part dels qui hi van jugar. Posar en dubte davant la ciutadania la imparcialitat i la subjecció al dret de jutges i magistrats ens porta a un carreró sense sortida: o creiem en la seva professionalitat o desmantellem el poder judicial.

Les paraules del conseller Saura no poden ser interpretades d’altra manera que com un nou episodi d’aquest joc en un moment en què sembla que la majoria és de dretes, i per dos magistrats de diferència, de forma que no n’hi ha prou en recusar-ne un: s’ha de fer ròssec i començar de nou. Però, com ho farem per que no hi hagi majoria d’uns o altres, si el nombre és imparell? I, si el féssim parell, com desfaríem el desempat? Encara ens tocaria estar vuit o deu anys més esperant la sentència i potser seria pitjor el remei que la malaltia. En teoria, el nomenament dels membres de la judicatura, i més encara els de les més altres instàncies, hauria d’obeir justament al seu perfil neutre, però el simplisme dels líders d’opinió ens volen fer pensar que en aquest món o ets de dretes o ets d’esquerres (així ho abonen tots els gràfics que es veuen a la premsa, amb cadiretes o homenets blaus i vermells, com si fossin els “marcianitos”, bons o dolents depèn amb quins vagis).

I arribats al cap del carrer, la conclusió és clara: el Tribu Consti fa riure es digui com es digui.

Hernan :: nov.20.2009 :: General :: No Comments »

La primavera del 2010 a Barcelona tindrà lloc una consulta ciutadana per decidir el futur de l’avinguda Diagonal. Aquesta serà la culminació d’un procés participatiu que ha estat criticat i acusat d’amagar decisions prèvies, dades i beneïdes, però que en qualsevol cas serà un -sempre bo- precedent de participació ciutadana en les decisions que afecten al territori.

La Diagonal actual té un disseny que obeeix a una idea de ciutat que no es correspon amb el segle XXIl. Sovint, quan hi transito, penso en el ridícul que fem davant d’altres ciutats europees que han entès des de fa molts anys que les grans avingudes són per a les persones i per al transport públic, no pas per al cotxe. Per això crec que ja era hora de posar-se mans a l’obra.

Segueixo també el procés participatiu i les notícies que va generant, i veig les dificultats que planteja, fins i tot per a interpretar els resultats de les consultes que s’han fet fins ara. Per exemple, equiparar la voluntat expressada majoritàriament de conservar l’arbrat actual amb la voluntat de mantenir l’estructura actual de laterals, que al meu entendre no és una seqüència lògica tenint en compte que en la pregunta no es plantejava més que la qüestió estrictament botànica. Aquesta és la complexitat dels processos de presa de decisió conjunta, on s’han de recollir les voluntats d’una ciutadania que no té coneixements tècnics però si opinions vàlides, les quals tanmateix poden ser interpretades al gust del consumidor o, fins i tot, resultar il·legibles si no es recullen de forma adequada.

Però, a part de la veu de la ciutadania, recollida més o menys bé pel procés engegats per l’Ajuntament, cal tenir en compte la opinió d’entitats cíviques que també són representatives del parer d’una part de la societat i que en aquest cas disposen dels coneixements tècnics i de l’experiència adient. En el cas del procés de reforma de la Diagonal, a més, les principals entitats cíviques que treballen per a la mobilitat a Barcelona han unit esforços en la Plataforma Diagonal per a Tothom. Les propostes d’aquestes entitats advoquen per una Diagonal amb voreres amples, arbrades i amb espais d’esbarjo, amb menys trànsit i amb el carril bicicleta segregat, com més o menys tothom. Però plantegen una aposta innovadora pel que fa al transport públic, com és eliminar el trànsit d’autobusos i limitar el transport públic existent al tramvia, que tindria una freqüència elevada i, un cop connectades la Plaça de les Glòries i la Plaça Francesc Macià, seria la columna vertebral de la ciutat. El transport privat conservaria dos carrils per sentit -els que ara hi ha a la part central.

La Diagonal que jo voldria respon a aquest model. Tot i així, des que aviat farà 20 anys vaig començar a transitar regularment per la Diagonal, davant l’evident inoperància dels laterals em plantejo per què no s’ha intentat mai una actuació progressiva de conversió dels laterals en àrees de vianants. Penso que amb una intervenció lleugera i reversible que pot ser tant simple com la col·locació de jardineres i pilones a les entrades i sortides dels laterals, i ordenant l’aparcament de motos, tindríem una Diagonal tipus bulevard, amb espai suficient per a vianants, ciclistes, quioscs, bancs i, fins i tot, terrasses de bar. A partir d’aquí, només caldria substituir el carril bus pel tramvia i anar anivellant progressivament la calçada dels laterals amb les voreres. Sense grans obres, amb les mínimes molèsties, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia -com deia Miquel Martí i Pol.

Per desgràcia som més de tirar envans a terra i començar de zero…

Hernan :: nov.17.2009 :: General :: 2 Comments »

Ahir vaig rebre nova resposta sobre la meva queixa del servei de bus interurbà entre Penelles i Barcelona. Per desgràcia, sembla que s’ho han mirat millor i em donen la raó, tot i que suprimeixen definitivament la parada que, pel que sembla, es feia per bona voluntat dels conductors. Una bona voluntat que havia passat de pares a fills (per que feia 40 anys que es donava) i fins i tot havia contaminat Internet, per que, tal com insisteixo avui en la meva resposta (que no reprodueixo), la informació d’aquesta parada es podria trobar fins fa ben poc al propi web de la mobilitat que impulsa el Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya. A partir d’aquí només em queda demanar disculpes als habitants de Penelles per la meva gosadia d’intentar arreglar les coses.

Aquesta és la resposta d’ahir:

Senyor,

Us volem fer arribar les nostres disculpes pel fet que la nostra informació sobre la realització de la parada a l’encreuament de Penelles no es corresponguès a la realitat, fet que respon a l’actuació unilateral per part del personal de conducció de l’empresa concessionària del servei que realitzava la parada a petició d’algun usuari.

Posats en contacte amb l’empresa concessionària ens ha manifestat que efectivament han parlat amb el seu personal de conducció i de forma molt esporàdica es realitzava la parada com a discrecional.

Com sigui que la ubicació de la parada es troba en una situació perillosa per a l’estacionament del vehicle no es pot consolidar la seva realització de forma que s’han donat instruccions per tal que no es tornin a produir situacions com les que esmenteu i que es presti el servei en les condicions estríctament autoritzades que no preveueun la realització d’aquesta parada atenent a la no disposició de tots els elements de seguretat necessaris.

Atentament,

Hernan :: nov.11.2009 :: General :: 2 Comments »